Llenguatge

El llenguatge és un mitjà o instrument de comunicació i és el més extens de tots els que tenim. És el factor bàsic que ens constitueix com a éssers humans perquè fa possible el discurs abstracte. Amb el llenguatge ordenem tan les experiències que tenim de l'entorn com les que s'originen en nosaltres mateixos. El llenguatge té com a paper principal la constitució del pensament i és, el suport de la memòria. A més a més aquest ens permet l'expressió lliure i interior i és la causa del diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos.

Un individu que vulgui dominar el codi escrit de la seva llengua ha de tenir present que una part dels coneixements essencials ja els té si domina el codi oral de la mateixa llengua.Ara bé li caldrà aprendre les regles que regeixen l'escrit i que no s'utilitzen en l'oral.

Entre els dos grans canals hi trobem diferències contextuals i textuals.

Diferències contextuals: 

Canal oral

Canal escrit

1. canal auditiu. El receptor comprèn amb l’oïda el text. 2. receptor percep successivament els diversos signes del text. 3. comunicació espontània. L’emissor pot rectificar, però no esborrar. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’emet. 4. Comunicació immediata en el temps i espai. L’orador es mes ràpid i àgil. 5. Comunicació efímera, els sons només són perceptibles el temps que duren en l'aire. 6. Utilitza molt els codis no-verbals: la fesomia i els vestits, el moviment del cos,la conducta tàctil, el parellenguatge, etc. 7. Hi ha interacció durant l’emissió del text. 8. El context extralingüístic té un paper molt important.

1.canal visual. El receptor llegeix amb els ulls el text. Té una capacitat de transmissió d’informació superior a l’auditiu. 2.el receptor els percep simultàniament. 3. comunicació elaborada. L’emissor por editar el text. El lector pot decidir quan vol llegir-lo i com. 4. comunicació diferida en el temps i espai. 5. comunicació duradora. Les lletres es graven en un suport estable i perduren. 6.Els utilitza poc: la disposició de l’espai i del text, la textura del suport, etc. 7. no hi ha interacció durant la composició. 8. el context és poc important. L’escrit es autònom del context.

Diferències Textuals:

Canal oral	Canal escrit
Adequació: tendència a marcar la procedència dialectal de l’emissor. Associat a temes generals, graus de formalitat baix i propòsits subjectius.	Adequació: tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor. Associat a temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius.
Coherència: selecció menys rigorosa de la informació: presencia de digressions, canvis de tema, repeticions, dades irrellevants... Més redundant. Estructura del text oberta: hi ha interacció, l’autor pot modificar-la durant l’emissió. Estructures poc estereotipades: l’emissor te mes llibertats per elaborar-les tal com vulgui.	Coherència: selecció molt precisa de la informació.Menys redundant. Estructura tancada:respon a un esquema planificat prèviament per l’autor. Estructures estereotipades:amb convencions socials fòrmules i frases fetes.
Cohesió: menys gramatical: utilitza pauses, entonacions... utilitza molt els elements paralingüístics. Utilitza força codis no-verbals. Freqüència alta de referències exofòriques.	Cohesió: Més gramatical. Utilitza pocs elements paralingüístics. Utilitza pocs codis no verbals. Freqüència alta de referències endofòriques.
Gramàtica: fonologia i grafia: incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids.	Gramàtica: fonologia i grafia: gairebé no incorpora aquestes formes.
Gramàtica:morfologia:prefereix solu- cions poc formals.	Gramàtica: morfologia: també usa solucions formals.
Gramàtica: sintaxi: tendència a usar estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus. Freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades. L’ordre dels elements de l’oració és força variable. El·lipsis freqüents.	Gramàtica: sintaxi: ús freqüent d’es- tructures més complexes i desen-volupades: oracions més llargues, amb més subordinades, etc. Absència d’aquest tipus d’estructures. Ordre més estable (subjecte/verb/complements). El·lipsis menys freqüents.
Gramàtica: lèxic: prefereix lèxic no marcat formalment: de pressa, coses, etc. Freqüència baixa de mots amb significats específics. Accepta la repetició lèxica. Ús de proformes i hiperònims en funció de mots joquer. Ús de tics lingüístics o mots paràsit. Ús de mots crossa: mots o expressions usats repetidament. Ús freqüent d’onoma- topeies, frases fetes, refranys, etc.	Gramàtica: lèxic: tendència a usar lèxic marcat formalment. Freqüència molt alta. Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims. Tendència a usar mots equivalents i precisos. Absència d’aquests elements. Tendència a eliminar-los. Ús molt escàs.

Per entendre bé les diferències textuals cal parlar de què és l'adequació, la cohesió i la coherència. 

• Coherència: seleccionar la informació rellevant de la que no n'és, i a més a més estableix la relació lògica i no contradictòria de les diferents parts d’un discurs.

• Cohesió: és refereix al conjunt de relacions o vincles de significat que s’estableixen entre diferents elements o parts del text (paraules, frases...) i permeten al lector i a l’oient interpretar-lo amb eficàcia. 

• Adequació: És la característica que designa el grau d’adaptació d’un discurs a la seva situació comunicativa. Tenint en compte el gènere, interlocutor i objectiu. Pel que fa a l'adeqüació cal tenir en compte el registre (formal o informal, general o específic i l'elecció del text) i la variant dialectal. 

Aquestes 3 característiques són les característiques descriptives que s'han de tenir en compte a l'hora d'elaborar un text o discurs. Però no en són les úniques ja que un text o discurs també ha de tenir unes característiques prescriptives les quals miren la correcció i variació, és a dir, miren la norma explícita d'ús en una comunitat lingüística del parlant i la qualitat dels trets estilístics i expressions d'un escrit o discurs d'acord amb determinats valors i actituds socials .


Ara bé, entre el llenguatge oral i l'escrit no tot són diferències. A vegades també hi ha una relació. 

L’escrit tradicional	L’escrit, codi segon	L’escrit, llengua
L’escrit és l’objecte exclusiu d’aprenentatge. Es refusa qualsevol model oral. Mètodes gramatical i de traducció.	L’oral és l’objecte primer i primordial. S’aprèn l’escrit per transcriure l’oral. Mètodes audio-visuals.	L’oral i l’escrit són autònoms. S’aprèn a comprendre i produir textos orals i escrits. Enfocament comunicatiu.

Vigner donava suport a aquesta última concepció: l'escrit, llengua ja que sosté que la producció i la comprensió de l’escrit són independents de l’oral, autònoms. Ell creia que l'escrit no va ser concebut per enregistrar paraules sinó per emmagatzemar la informació. 

Per altra banda Scinto analitza la qüestió des d'un altre punt de vista: des d’una òptica psicolingüística. Ara bé, igual que Vigner també presenta tres models diferents de relació oral-escrit:

En definitiva els dos defensen que un codi és independent de l'altre. Ara bé, Scinto ho defensa des de l’òptica de la didàctica de l’expressió escrita, i Vigner des del camp de la psicolingüística. Creuen que l’escrit no necessita l’oral per expressar i comunicar idees, i que tots dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l’aprenentatge de la llengua. 

Pel que fa a la reflexió sobre aquesta entrada podríem fer un debat sobre que és millor o quin canal predomina: l'oral o l'escrit? Per una banda sabem que el codi escrit és molt important i això ho veiem reflectit a les classes que es duen a terme a les escoles. Quantes hores hem passat tots nosaltres estudiant gramàtica? i els verbs? i l'ortografia? Moltes! Ara bé, no tot és saber escriure ja que saber parlar també és molt important. Què faríem sense parlar ni escoltar?

   
L'ampliació d'aquesta entrada és un enllaç a un blog d'uns alumnes de 2n d'Educació Infantil on donen informació a tots els lectors del seu blog sobre tot el que treballen a l'aula relacionat amb les TIC. En l'entrada en concret que he posat l'enllaç ens parla d'un seguit d'activitats que han dut a terme per treballar la comunicació oral i l'escrit.